Cristianisme i Cultura: una simbiosi fecunda

Si de cop i volta desapareguessin del nostre paisatge personal i col·lecti u tot aquell patrimoni cultural (material i immaterial), totes aquelles creacions artístiques, totes les vivències tradicionals, que tenen la seva arrel explícita i fonamental en el cristianisme, la sensació de buidor seria aclaparadora, dramàtica. Molts museus i biblioteques quedarien gairebé buits, les nostres ciutats perdrien alguns dels seus trets arquitectònics distintius, ens quedaríem sense una part importantíssima de la música que hem escoltat, el calendari de la nostra vida quotidiana esdevindria pla i sense sentit, molts dels nostres costums més arrelats —des de la cultura popular a la gastronomia— es fondrien mancats de base…

En la nostra societat occidental, i d’una manera molt especial a Catalunya, l’expressió de la fe cristiana, la voluntat d’evangelització, les variades formes de la litúrgia i de la pregària, el sentit que dona la religiositat al pas del temps i a les activitats de la vida quotidiana, han anat lligats durant dos mil anys al fet cultural en tots els seus àmbits, des de l’alta cultura a la popular. Fins i tot per a persones que no es considerarien cristianes de confessió, tot aquest patrimoni acumulat forma una part integral i indissociable dels consums culturals i del seu món de referències, n’impregna la vida de cada dia.

El cristianisme, més que qualsevol altra religió, ha triat la cultura en tots els seus nivells per relacionar-se amb les persones i per trametre els seus significats profunds. D’això n’ha sortit, per a la societat, una riquesa cultural immensa. Però també el cristianisme s’ha fet més gran i ric en aquesta relació: associat a formes sofisticades i subtils del pensament, a les creacions artístiques més ambicioses i més genuïnes de cada època, amb els grans noms i els grans corrents de la creació en tots els gèneres, el cristianisme ha aconseguit imbricar-se amb la societat d’una manera densa i profunda, ha expandit i dibuixat millor el seu missatge. La fe ha enriquit la cultura i la cultura també ha enriquit la fe.

Aquesta simbiosi fascinant i productiva entre cristianisme i cultura, especialment visible en el cas català, on l’església ha tingut una constant preocupació per l’expressió cultural pròpia de la fe i de la missió evangelitzadora, és el producte de dos mil anys d’història i de la suma de moltes voluntats i capacitats creatives en el passat. Però comporta també requeriments de present i de futur. Un, entre molts altres, la necessitat social d’una cultura religiosa generalitzada. Un altre, la necessitat per part de l’església de trobar les formes culturals actuals que permetin mantenir en el present i el futur aquesta relació tan fecunda i significativa.

Una cultura general religiosa, entesa com un coneixement bàsic del fet religiós cristià, més enllà o més ençà —segons com es miri— de compartir-ne o no la fe i de considerar-se o no religiosament cristià, em sembla imprescindible per entendre tothom el nostre llegat cultural i entrar-hi en relació. Podríem dir que la nostra societat, d’una manera molt majoritària, és cristiana de cultura, ho sigui o no de religió. Sense un coneixement bàsic sobre el cristianisme, resulta incomprensible una iconografia que travessa la història de l’art, com no s’entenen del tot ni una església romànica ni un retaule barroc ni un rèquiem de Verdi ni una cantata de Bach ni la poesia de Dant, de March o de Verdaguer. Certament, aquestes creacions artístiques es poden gaudir —del tot?— ignorant o menystenint l’arrel religiosa que les va impulsar, el sentit religiós amb el qual van ser creades. Però això seria injust, reductiu i empobridor. No es pot entendre la cultura occidental sense el cristianisme. Per tant, tot ciutadà hauria de tenir uns coneixements bàsics sobre la fe cristiana —com de totes les grans religions—, perquè sense això li faltaran dades bàsiques per entendre el món en el qual viu.

L’altre requeriment, al meu parer, d’aquesta llarga simbiosi entre cristianisme i cultura és que l’Església d’avui faci el que ha fet la de sempre: buscar i trobar els llenguatges i les estètiques pròpies del seu temps, parlar a les persones en el llenguatge contemporani, que no vol dir ni rebaixar l’exigència (al contrari, sovint vol dir incrementar-la) ni banalitzar els significats. El lligam entre cultura i cristianisme no es basa en la nostàlgia, tot i que hi ha un legítim orgull per la tradició, sinó precisament en allò que és propi de la cultura: la capacitat de parlar amb una veu nova en diàleg amb totes les veus que han parlat en el temps. La permanent renovació a partir de la permanent fidelitat. Perquè no és gens estrany que cristianisme i cultura hagin avançat d’una manera tan avinguda al llarg dels segles, i vulguin continuar avançant. Perquè un i altra són en el fons apostes humanes per la transcendència.

Joan Maria Pujals, exconseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya